Foursquare
Trip Advisor
Google+
Facebook
RSS
Instagram
Pinterest
 

Origen i creació

La Barcelona de 1900

Quan s'inicia la construcció del Park Güell, l'any 1900, Barcelona era una metròpolis moderna i cosmopolita que basava la seva economia en la potència de la seva indústria i que superava la xifra del mig milió d'habitants. Les seves muralles s'havien enderrocat ja feia gairebé mig segle i la ciutat nova, l'Eixample projectat per l'enginyer Ildefons Cerdà, havia crescut de manera espectacular a partir del 1860. Va ser l'operació urbanística més gran del segle XIX a Europa.

Parc Güell, "Interior del Pont de Baix", © Col·lecció Ernesto Boix. Cercle Cartòfil de Catalunya

Ildefons Cerdà havia estudiat a fons les dificultats del creixement modern dins de la Barcelona emmurallada i l'impacte que suposaven els canvis tecnològics, en especial el ferrocarril.

El plànol de la seva proposta de Pla d'Eixample multiplicava per deu la superfície de Barcelona i era fruit d'una visió pràctica de la ciutat. Cerdà concebia el pla com un instrument flexible per propiciar, amb esperit reformista, la formació d'una ciutat moderna que fos més eficaç, més saludable i més justa.

L'expansió de Barcelona va ser molt ràpida al llarg de la segona meitat del segle XIX, amb l'Eixample estenent-se per la plana. La seva àrea central va començar a perfilar-se com un gran centre burgès i la urbanització avançava també pels seus flancs, en direcció als vells suburbis fabrils de la plana, amb un caràcter més popular i industrial.

L'Exposició Universal de 1888 va posar de manifest a Europa i al món la puixança de Barcelona, capital d'una nació catalana renaixent, i va impulsar la cerca d'un nou llenguatge artístic i de representació urbana. Aquesta és la raó de l'èxit del modernisme, molt present al cor de l'Eixample, i de l'obra d'un arquitecte tan singular com va ser Antoni Gaudí.

 

El modernisme i la cultura catalana

El modernisme s'emparenta amb els moviments coneguts com a Sezession, Liberty, Jugendstil o art nouveau. Però, a diferència d'aquests moviments, el modernisme català tenia una ambició que no es limitava a la renovació estètica: era l'expressió d'un desig de modernització i ressorgiment cultural de Catalunya, alimentat pel dinamisme de la seva capital, Barcelona. Per aquest motiu, el modernisme va anar més enllà de l'arquitectura i les arts plàstiques i també va tenir un paper molt important en la llengua, la literatura i la música.

Mentre que la principal característica de l’art nouveau, en les seves diferents modalitats i denominacions, va ser la voluntat de crear un estil arquitectònic i internacional, reflex de la cultura cosmopolita de la fin-de-siècle, el moviment català cercava una nova síntesi entre les tradicions i la modernitat més radical. L'esperit cosmopolita de l'art nouveau es va traduir a Catalunya en una idea general de modernitat arrelada, en l'ambició de projectar el país cap al futur des de l'absorció de les seves arrels culturals més profundes.

 
Detall del Park Güell

Barcelona, la ciutat del modernisme

 

 

Festa d'automòbils a benefici de l'Asil de Santa Llúcia amb l'assistència de les Infantes. © Frederic Ballell. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

A partir de la dècada de 1860, la construcció de l'Eixample va oferir moltes possibilitats professionals d'expressió als arquitectes barcelonins, i es va convertir en un dels repertoris urbans més rics i complets del continent. Al seu ampli ventall d'arquitectura historicista i eclèctica van sumar-se, al final del segle, els primers temptejos del modernisme.

Enmig del domini generalitzat per tot Europa de l'arquitectura historicista i eclèctica, quan van començar a estendre's per Brussel·les i per Glasgow les formes de l'art nouveau, es va iniciar a Barcelona una evolució no menys original. A partir de l'Exposició del 1888, els arquitectes més innovadors van començar a recuperar antigues tècniques constructives, com ara la volta de maó de pla i les velles artesanies, i es van interessar alhora pel potencial expressiu del ferro. Molts dels arquitectes modernistes, com ara Josep Vilaseca, Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch, van iniciar la seva carrera en aquell ambient. 

Quan l'art nouveau va triomfar definitivament a l’Exposició Internacional de París de 1900 i les formes derivades de la natura es van convertir en un nou model, tant des del punt de vista estructural com ornamental, la proposta va trobar un terreny ben adobat a Barcelona. Un grup important d'arquitectes, entre els quals Enric Sagnier, que en aquell moment tenia molt d'èxit a la ciutat, i Jeroni Granell i Manresa, van incorporar ben aviat les decoracions naturalistes, però mantenint-se en el terreny de l'arquitectura eclèctica. En canvi, els arquitectes més significatius dins del modernisme, com ara Domènech i Montaner o Gaudí, van anar molt més lluny en la seva original interpretació de l'art nouveau, a partir de la paradoxa segons la qual s'havia de ser modern sense renunciar a la tradició.

Detall del Park Güell
 

Autoria

Logo Museu d'Història de Barcelona

Textos de Joan Roca i Albert (director del MUHBA), Mireia Freixa (catedràtica de la Universitat de Barcelona) i Mar Leniz (arquitecta)

 
Compra d'entrades individuals
Compra d'entrades grups organitzats
Horaris i Preus
Accediu al plànol
Les preguntes més freqüents
 
Foursquare
Trip Advisor
Google+
Facebook
RSS
Instagram
Pinterest
Els continguts d'aquest web estan subjectes a una llicència de
Creative Commons si no s'indica el contrari